En ple segle XX i en el cor d’Europa, una dona serà protagonista d’una història turbulenta que va conduir els seus habitants a un enfrontament fratricida i ho serà encara més per la seva qualitat de víctima de l’ambició i el deliri humans, afalagats com a salvadors de la humanitat.
Hi ha una data infausta però previsible en la biografia d’Edith Stein: el 2 d’agost de 1942. Un cop més és obligada a abandonar la clausura del Carmel d’Echt. Aquesta vegada, però, serà la definitiva. Ha de fer ràpidament l’equipatge i seguir als SS alemanys. No val la pena resistir-s’hi; és conscient que les seves armes són unes altres i que la victòria serà seva. Prova d’això és que sortint per la porta ha de consolar la seva germana Rosa, dient-li: ‘Morirem pel nostre poble’. Feia temps que havia manifestat aquesta ofrena, i ara, quan arriba el moment, no es pot fer enrere; ara, que el repte de l’existència arriba al seu moment àlgid, no pot perdre l’alè.
A la creu que presideix edificis oficials i cerimònies de nou règim, la creu gamada, l’alemanya jueva vol oposar una altra creu, aparentment menys gloriosa i prometedora. L’ofensiva que havia començat anys enrere, preveu un combat llarg i sofrent, però no es pot romandre indiferent. Des de sempre Edith Stein es va interessar per la història viva, sabent interpretar els signes dels temps; també aquests en els quals s’hi veu directament implicada. Ja al començament de la pujada al poder d’Hitler, gener de 1933, sent professora a Münster, fa aquesta valoració: Impossible predir com es presentarà el futur. De moment no temo atacs a l’Església i als convents, ja que el Govern ha de prendre en consideració els milions dels seus propis electors catòlics. .
Malauradament, els temors steinians es van anar complint i agreujant amb el pas dels anys. Això estimula Teresa Beneta de la Creu a reforçar la seva confiança en qui va venir a portar pau i reconciliació. Només li resta dipositar el futur incert a les mans de Déu. El 9 de juny de 1939, en previsió d’un desenllaç final de la seva vida, redacta el seu testament; i plenament conscient, eleva aquesta oració: Des d’ara accepto amb alegria i amb perfecta submissió a la seva santa voluntat, la mort que Déu m’ha reservat. Demano al Senyor que es digni acceptar la meva vida i la meva mort en honor i glòria seva.
Els camps de concentració per on passa, no arrencaran de la carmelita hebrea cap mena de queixa ni amenaça. La seva ploma plasmarà l’ànim serè de qui viu ancorada a les mans de Déu. Des de la barraca 36 del camp de Westerbork, l’endemà passat d’acomiadar-se de les carmelites, el 4 d’agost, els escriu: ‘Estem completament tranquil·les i contentes’. I al Gòlgota dels temps moderns, quan s comença a aixecar la creu, Edith Stein oblidarà la desgràcia pròpia per a ocupar-se de l’aliena. ‘Aquí -en el camp de concentració- hi ha moltes persones que necessiten una mica de consol i ho esperen de les religioses’, va poder escriure en una butlleta quatre dies abans d’entrar a la cambra de gas. Els més petits seran els preferits. No pot passar de llarg davant tant de dolor innocent. Per a això serveix l’oració, perquè neixin obres de caritat..
És l’últim gest que mostra la grandesa d’aquesta dona, que, traient forces d’on no n’hi ha, es lliura al servei dels germans que compartiran el mateix destí tràgic.
El 9 d’agost de 1942, diumenge, festa de resurrecció, Edith Stein arriba a la seva darrera estació, Auschwitz-Wirkenau. I poc després d’arribar s’encaminarà a la cambra de gas; ho farà en silenci; sens dubte, pregant. Li llevaran la vida, però romandrà l’amor que va dispensar. El seu cos serà llançat a la fossa comuna, però el seu esperit continua despert, contagiant força i esperança més enllà dels filats.
L’existència d’Edith Stein va ser un repte constant, una passió per la veritat de l’home i de Déu. És el fruit d’una forja duta a pols per ella mateixa, sobreposant-se a adversitats dignes de consideració. L’existència fàcil no li anava. En la persona d’Edith Stein tenim el testimoni eloqüent que tota vida que aspiri a plenitud haurà de passar la prova del combat. I el millor aliat per a no sucumbir és mantenir una íntima i constant amistat amb el Déu, que dirigeix, a la seva manera, els destins dels pobles i dels seus habitants.
P. Ezequiel García Rojo, ocd