La mort de l’Innocent del Divendres Sant situa la humanitat davant d’un mirall. Allí hi veiem fins a quin punt la ceguesa del fariseisme pot enfosquir la ment humana per arribar a la injustícia més gran. L’innocent ha de morir per fer callar la veu dissonant. Tanmateix, com totes les injustícies, aixeca el clam contra la mentida quan després de l’execució hom s’adona de l’error comès.
No ens apropem al Divendres Sant, a la Passió de Crist, desconeixent el desenllaç de la matinada del diumenge, això és, del triomf de Crist en la vida ressuscitada. I la meditació del dolor, de la injustícia, del martiri, té una projecció vers la victòria en la curació, la veritat i la vida. Esperança.
El Divendres Sant reflexiono sobre l’esperança. L’esperança s’intueix com la virtut més practicada de la humanitat. Fins i tot moltes persones que diuen haver perdut l’esperança la practiquen d’alguna manera. Tots esperem que les coses canviïn, són poques les persones que no s’obren a la possibilitat de creure que les situacions poden millorar. Davant les dificultats i desafiaments els homes i dones d’aquest món esperen un canvi cap a una situació positiva.
Aquesta esperança es conrea a l’interior. D’alguna manera es presenta a Déu el desig que tot vagi a millor i fins i tot la intenció d’un canvi personal, que se’n pot dir conversió.
Esperar alguna cosa convida a tenir paciència i aquesta comporta una mica de perseverança, i així l’esperança va acompanyada d’altres virtuts que donen la possibilitat a la humanitat de repensar, reflexionar, meditar, contemplar. Així, durant l’espera per veure acomplert el canvi desitjat, hi ha l’oportunitat d’aprofundir en els misteris de la vida i el creient en els de la salvació.
L’esperança és la virtut més practicada de la humanitat, una humanitat que sofreix i plora, que cerca i anhela, s’enforteix i dona un pas vers una esperança amb significat més profund i transcendent: l’esperança del creient.
P. Gustavo Prats Sánchez Ferragut, ocd