Avui és Dijous Sant, el “dia de l’amor fratern”. Aquesta tarda, Jesús ens dona una lliçó de lliurament manifestat en el servei. Es treu el mantell, se cenyeix una tovallola i renta els peus als seus deixebles… Era un gest que tan sols els esclaus feien als seus amos o les dones als seus esposos. “ Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d’esclau i es feu semblant als homes” (Flp 2,6-7). Pren el rang més inferior —la categoria de l’esclau, de la dona— davant la sorpresa o fins i tot la indignació dels apòstols. Aquesta és la grandesa del nostre Déu: “jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix” (Lc 22,27).
Quan Jesús és a punt de morir, vol donar-nos exemple de l’amor més gran. I ens demana que estimem com Ell, que servim com Ell. Aquest és el cim de la vida espiritual.
Així ho va entendre santa Teresa, quan en les setenes estances, parlant-nos, ens exhorta: “Sabeu què és ser espirituals de debò? Fer-se esclaus de Déu, a qui, marcats amb el seu ferro que és el de la creu, perquè ja li han donat la seva llibertat, els pugui vendre com a esclaus de tot el món, tal com Ell ho va ser; que no els fa cap greuge ni petita mercè… Així doncs, germanes, perquè tingui bons fonaments, procureu ser la més petita de totes i esclava seva, mirant com o per on les podeu donar plaer i servir; perquè el que féssiu en aquest cas, ho feu més per vosaltres que per elles, posant pedres tan fermes, perquè no us caigui el castell”. (7M 4,8). “Com Ell”: aquesta és la clau.
També Teresa de Lisieux ens parla de tenir aquesta actitud de servei amb els nostres semblants: “I quina pau omple l’ànima quan s’eleva per sobre dels sentiments de la naturalesa…! No, no hi ha alegria comparable a la que assaboreix el veritable pobre d’esperit. Si demana amb despreniment alguna cosa que necessita, i no solament li neguen, sinó que fins i tot intenten prendre-li el que té, està seguint el consell de Jesús: «Al qui vulgui posar-te un plet per quedar-se la teva túnica, dona-li també la capa…» Donar-li també la capa és, crec jo, renunciar als últims drets, considerar-se com la serva i l’esclava de les altres.” Ms.C 16vº
Quan Teresa de Jesús ens parla de la persona orant, no es refereix a algú que passa hores de genolls, sinó a persones amb tres actituds vitals fonamentals: despreniment (o oblit d’una mateixa), amor fratern, i humilitat (o “caminar en veritat”). Qui estima, s’oblida de si mateixa, camina en la veritat, és incondicional…
Jesús, aquell que “va passar fent el bé” (Fets10,38) se’ns dona, se’ns lliura. I ens diu “Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres.” (Jn 13,12-15).
Aquest Dijous Sant, meditem sobre les actituds i gestos de Jesús en les últimes hores de la seva vida. Seguim-lo sense por, amb confiança i alegria. Jesús ens convida a un banquet, a una festa, en l’Eucaristia.
Teresa de Lisieux ens diu: “I quin banquet pot oferir una carmelita a les seves germanes sinó un banquet espiritual a base de caritat atenta i joiosa? Jo no en conec cap altre, i vull imitar a sant Pau, que s’alegrava amb els que estaven alegres. És cert que també plorava amb els tristos, i que les llàgrimes han d’aparèixer també algunes vegades en el banquet que jo vull servir; però sempre intentaré que al final aquestes llàgrimes es converteixin en alegria, perquè el Senyor estima els que donen amb alegria” (Ms.C 28vº).
Donem aquest banquet, amb alegria, a totes les persones que estan en la nostra vida. I no oblidem que “quan ho vau fer amb un d’aquests germans meus més petits, amb mi m’ho vau fer” (Mt 25,40).
Gna. María del Puerto Alonso Fernández, carmelita descalça (Puçol)