Aquest estiu al Desert de les Palmes, com és habitual, es va organitzar un camp de treball per a joves. Compartim el testimoniatge d’un dels monitors. En aquesta edició hi va participar el Carmel Jove Descalç.
Van anar al Desert de les Palmes joves des de Castelló, València, Caravaca de la Cruz, Madrid i San Fernando.
El temps es va dedicar a la formació, el treball i l’oci amb l’objectiu de continuar creixent amb el sentiment de família en el Carmel des del Carmel Jove.
Compartim el testimoniatge d’un dels monitors:
He tornat un estiu més al Desert de les Palmes. La crida del Desert és forta i no et queda més remei anar-hi.
L’entorn i la comunitat carmelitana es donen la mà per a lloar el Creador.
Sentits i esperit s’uneixen per posar-se en presència de l’Estimat i orar en silenci. “El Pare digué una Paraula, que va ser el seu Fill, i aquesta Paraula s’ha d’escoltar en silenci i en silenci l’ànima l’ha de sentir”.
Així és, estimat Joan de la Creu. Així és en el meu dia a dia i així ressonen aquestes paraules teves en el Desert, encara més profundes, abismals, rotundes… No em queda més remei que acudir a la seva crida.
Aquest estiu la crida va sonar més forta, perquè venia acompanyada d’una “invitació” dels germans carmelites Alejandro i Juanjo per a participar en un “camp de treball-convivència” amb un grup de joves i els seus monitors vinguts de diferents llocs d’Espanya.
Crec que Juanjo i Alejandro van pensar que per la meva experiència laboral podia ser útil en les activitats, de manera que vaig arribar al Desert amb ganes i il·lusió de participar en aquesta trobada, però també amb unes certes precaucions.
Fa temps que el desert em va ensenyar que, a la seva crida, com a la vida, cal anar-hi sense expectatives, sense pretensions. Acollir i viure amb amor el que Déu vulgui posar en mi. Sempre m’he endut més del que he portat i deixat. D’aquí, la il·lusió.
Les objeccions venien pel fet de pensar que més enllà de la meva experiència laboral, què podria jo aportar moralment, vital, espiritual a aquests nois i noies? Tenia clara la resposta: res.
Per això decidir apartar-me una mica en les seves hores de formació, oració, convivència, etc… i a mesura que passaven els dies m’anava adonant del meu error. Però no per ells, sinó per mi, perquè ells sí que tenien molt per oferir-me.
Aquests temps tecnològics, de fallida espiritual, on sembla que la joventut no va enlloc, de comoditats supèrflues, on el futur sembla que comença i acaba en la immediatesa d’un “like”, encegats per la lluentor d’una pantalla, em porten masses vegades a tenir la sensació d’estar perdent l’esperança en el gènere humà. Quan l’espiritual està, no ja en segon pla, sinó gairebé desaparegut, la societat es deshumanitza, l’ego és protagonista i la relació amb el proïsme sempre és en interès propi.
“El que existeix en les nostres relacions humanes existeix en la nostra relació amb Déu “. Així és, estimat Franz Jalics. En allunyar-nos de Déu ens allunyem dels altres homes i dones. I això, com dic, em resulta desesperançador.
Però llavors, aquest estiu arriba la crida del Desert en forma de trobada amb aquests joves i els seus monitors, i novament he rebut més del que donat. Alegre, ple, esperançat… molt esperançat, perquè aquests nois i noies han renovat la meva esperança amb els seus riures, les seves paraules, però sobretot amb la seva fe en Jesús i la seva grandesa espiritual malgrat la seva joventut (ho dic així, a falta d’una definició millor, però és que tenen un no sé què…).
Per descomptat que tenen els seus dubtes, les seves preguntes, però ho posen tot en mans de Déu.
Nois, miro les fotos, us recordo i penso que amb gent com vosaltres el món serà una mica millor.
El meu cervell ha estructurat aquest escrit, però les paraules neixen en un altre lloc, d’aquest lloc on l’autèntic queda gravat i d’on sorgeix la necessitat de donar les gràcies.
Gràcies Alejandro, treball, humilitat i sempre la paraula justa, i gràcies Juanjo, inesgotable en el treball i didàctic en la conversa, per haver pensat en mi.
Gràcies a la comunitat del Desert de les Palmes pel seu acolliment.
Gràcies al personal de servei del Centre d’Espiritualitat per la seva amabilitat i simpatia.
Gràcies Memi per acompanyar-me i donar-me suport, en la vida i en el Desert.
A Sebas, sempre gràcies a Sebas, preocupat pels nostres sentits i atent, sempre atent al nostre esperit.
Gràcies als monitors, “canela fina” tamisada per Crist. No deixeu mai els joves.
Gràcies, moltes gràcies nois, moltes gràcies noies, per renovar la meva esperança i per fer que una vegada més m’emporti del Desert més del que vaig portar i he donat.
I gràcies, Déu meu, per permetre’m respondre una vegada més a la crida del Desert: “Qué bien sé yo la fonte que mana y corre…”
Manolo Montes
