Francesc Palau es pot descriure a de molts maneres. La fortalesa de la seva personalitat i una agitada biografia permeten entreveure nombrosos accents en el món interior d’aquest carmelita fort. Exili a França, presons, desterrament a Eivissa, campanyes difamatòries a la premsa i, fins i tot, conflictes amb una part de l’Església jeràrquica pel seu estil de vida, opinions i presa de actitud pública, tant de paraula com d’obra, en moments d’un accentuat anticlericalisme. Sens dubte, va ser algú que va deixar una forta petjada per allà on va passar.
Ell mateix ens dona la clau per apropar-nos a la seva intimitat: la passió per Déu, passió d’amor: “Déu va escriure amb el seu propi dit a les tables del meu cor aquesta llei: Estimaràs amb totes les teves forces (Dt 6,5; Mt 22,37). I aquesta veu eficaç hi va crear una passió immensa que es va fer sentir des de la meva infància i es va desenvolupar en la meva joventut” (Escrits, 719).
Aquesta passió íntima, feta d’amor i de recerca, barreja les aparents contradiccions que traspassen la seva vida: solitari de fort impuls contemplatiu i, a la vegada, lliurat amb ardor a les necessitats dels seus germans, de l’Església. Aquesta tensió trobarà llum i harmonia des de la gràcia mística que descobreix en el “rostre de l’Estimada”: l’Església, cos de Crist, misteri de
comunió en Ell. Des d’aquell moment (Ciutadella 1860), tota la seva vida és contemplativa i missionera, missionera i contemplativa. Perquè “amor a Déu, amor al proïsme, aquest és l’objecte de la meva missió” (Escrits, 887). Una missió i un carisma que, fins al dia d’avui, prolonguen dues congregacions religioses (Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes) i la seva família laical. Hna. María José Mariño, Carmelita Misioner
Gmna. María José Mariño, Carmelita Missionera