Dues paraules suggestives, “advent” i “camí”, la primera ens suscita somnis, la segona ens convida a fer-los realitat, però són somnis i realitats que tenen una cosa màgica, un gran misteri, un Déu que es fa un amb nosaltres, un nen que neix en un portal, entre palles i animals, un Déu que ens desconcerta.
Tot això ho vivim en un context carregat de llums i ombres. Encara no ens hem refet de les conseqüències de la DANA que ha sacsejat una part del nostre país, en el llevant, a la regió de València. Sí, hem experimentat el dolor i la mort. Però resta la pregunta; on està Déu en tot això?
Dos pensaments ressonen en aquest temps:
– “Quan tot això comenci a succeir, redreceu-vos i alceu el cap, que el vostre alliberament s’acosta”. (Lc 21,28)
– “Maria conservava tot això en el seu cor”. (Lc 2,51)”. (Lc 2,51)
De quins “fets” i de quines “coses” ens parla Lluc: fets i coses d’ahir i d’avui. S’acosta el vostre alliberament, un dels desitjos més anhelats de l’ésser humà. Tanta il·lusió i tanta sang abocada per conquerir la llibertat. Maria ens convida a veure la vida amb mirada de fe contemplativa.
ADVENT
Del llatí “adventus”, significa arribada, un temps litúrgic al qual l’Església dona una doble finalitat:
– Preparació per a la segona vinguda del Senyor. Un retorn que es produirà al final dels temps, amb Jesús com a Senyor de la història, revelant la seva veritable identitat: Fill de Déu.
– Una mirada al passat que ens porta al Nadal, com a celebració de la manifestació de Déu en la història humana.
Actituds que hem de tenir
– Mirar amb sorpresa la manera de fer de Déu en la història, tenir els ulls ben oberts. Deixar-nos sorprendre, no estar immunitzats, actitud de nen, tenir ànima de nen igual que Teresa de l’Infant Jesús.
– Meditar i aprofundir, perquè enguany aquest l’Advent no passi desapercebut com tantes altres experiències, advents o temps forts, o pitjor encara, que el visquem engolits per la societat de consum, atropellats pel consumisme o l’evasió.
– Assumir, que Déu s’encarni avui en la meva vida, per a poder degustar-lo.
Temps salvífic de gràcia, regal, que constitueix una formació permanent i un aprofundiment de la vida cristiana en les seves actituds fonamentals de fe i d’esperança: L’amor immens que Déu té als homes i em té a mi.
I l’altra actitud és: fer nostres els sentiments de l’Església. En aquest temps se’ns marca un camí de prendre consciència dels grans problemes que viu el nostre món:
Advent, és temps d’alliberament, per a arribar a Betlem, misteri de pobresa i despreniment perquè Déu es fa pobre, cal anar pel camí de l’austeritat i de la renúncia.
Advent, és un camí cap a l’últim lloc, cap a Betlem on Déu neix, i des d’aquí servir més i millor els germans amb els quals s’identifica.
Advent, escola on s’aprèn el veritable amor, necessari sempre per descobrir l’amor que Déu ens té, un amor capaç de donar la vida.
Advent, temps de sensibilitzar el cor per escoltar amb claredat la Paraula que Déu vol dir-nos a Betlem.
Els profetes i els poetes són els qui millor intueixen les recerques dels éssers humans, per això vull compartir-los uns versos que són com el resum de les nostres esperances:
Yo no sé lo que busco eternamente
en la tierra, en el aire y en el cielo;
yo no sé lo que busco; pero es algo
que perdí no sé cuándo y que no encuentro,
aun cuando sueñe que invisible habite
en todo cuanto toco y cuanto veo.
(Rosalía de Castro)
“Esperanza de cielo, tanto alcanza cuanto espero”
(Sant Joan de la Creu)
“El Senyor Jesús no vindrà més aviat per més que nosaltres l’esperem molt. És una acumulació de desig el que ha de fer irrompre la Parusia. Nosaltres els cristians… què n’hem fet de l’espera?” (Teilhard de Chardin)
Que el nostre Advent sigui un temps de gràcia per a la trobada amb Jesús.
+ Braulio Sáez García ocd.
Bisbe auxiliar emérit a Bolívia