La creu que se’ns invita mirar la tarda de Divendres Sant, és signe d’esperança i salvació per a cadascun de nosaltres, però és sobretot un signe d’amor. Déu Pare, per amor a cadascun de nosaltres, envia el seu Fill per a la nostra redempció i abraçant la nostra creu tenim aquest camí segur cap al cel. Aquesta creu és la que santa Teresa ens convida a abraçar, com ella mateixa va fer durant la seva vida, sentint-nos volguts i estimats en la nostra misèria i petitesa. Abraçar la creu és dir-li sí al Senyor, és passar del no-res a l’esperança, i aquesta esperança que ve de l’alt és la que no defrauda.
Aquell Divendres Sant, Jesús sabia molt bé que només hi ha una clau per obrir els cors tancats, i aquesta clau no és el retret, no és el judici, no són les amenaces, no és la por, no és la vergonya, no és res de tot això. L’arma que Ell va usar amb nosaltres va ser únicament l’amor. Ens impacta l’amor de Crist, ens fa pensar que un de sol va morir per tothom, dirà sant Pau en la seva carta als corintis. Aquest constrenyiment és sinònim d’assetjament, d’empènyer, no ens deixa tranquils “Caritas Christi, urget ens”.
Davant aquest amor tan incomprensible, resulta espontani dirigir-nos a Jesús i preguntar-li: “Jesús, tu que ets el nostre germà, digue’ns: Què podem fer per a ser dignes, o almenys per a mostrar-nos agraïts davant tant de dolor i tant d’amor? I Jesús des de la creu respon amb fets, no amb paraules: “hi ha alguna cosa que podeu fer i que jo mateix he fet: Tingueu confiança en Déu, fieu-vos d’ell, malgrat tot i tots, i fins i tot vosaltres mateixos. Quan us encegui la foscor, quan les dificultats us ofeguin i estigueu a punt de rendir-vos, refeu-vos i crideu: Pare, no et comprenc, però em fio de tu! I recobrareu la pau.
“Qui vulgui guanyar llibertat d’esperit i no viure sempre atribolat, no s’espanti de la creu, i veurà que el Senyor també l’ajuda a portar-la, que camina content i que treu gran profit de tot” (V 11,17).
Jesús a la creu no es justifica ni es protegeix a si mateix. No li cal defensar res, perquè ho ha lliurat tot, i es lliura perquè experimenta el seu ser com un do rebut, no com una possessió. Mor dient: “Pare perdona’ls perquè no saben el que es fan” (Lc 23,34). L’únic judici que fa Jesús des de la creu és el perdó, és un judici des de l’amor. Mor desitjant el bé dels que li lleven la vida… aquest és l’amor que abraça el mal i el transforma. La mort de qui no mor pensant en si mateix sinó en qui l’està exterminant, fa exclamar al centurió, que havia vist agonitzar molts reus de mort: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15, 39)
Sempre hem de tenir present en el nostre pensament i en el cor la passió de Jesús, aquest amor que ens redimeix i transforma vers la plenitud. Vivim en un món que fuig i se’n riu de tot això, que sempre ens porta a viure tancats en nosaltres mateixos, en la comoditat i el plaer. Però el cristià sap que ha estat creat per a quelcom més.
Per això, davant la temptació de controlar-ho tot i agafar-nos als nostres plans sense importar el que costi, hem de recordar que Crist ho va abandonar tot i es va lliurar a la voluntat del Pare en la creu. Quan el món ens tempti per cercar la pròpia identitat i valor en l’èxit mundà, la riquesa i la moda…, com a fills de Déu, hem de recordar que la nostra identitat rau en l’amor de Crist per nosaltres, perquè es va despullar de tot per tu i per mi.
El món ens diu que serem feliços si tenim l’aprovació dels altres. Ens repeteix una vegada i una altra que quantes més persones ens vegin, ens segueixin, millor serà la vida. Però el creient sap bé que aquestes promeses són falses i no aconsegueixen omplir el buit que només Crist pot omplir. Per això, aquest Divendres Sant acollim la invitació de Teresa a no tenir por a la creu i a estar segurs que només ella, és el camí que porta al cel.
P. Luis Carlos Muñoz Mories, ocd