La ‘casita de las Arrepentidas’, així en deien d’aquest lloc on es reunien les primeres dones devotes amb propòsit d’oració. “Tenia en el seu únic altar les imatges de N. Sra. dels Àngels, i de sant Antoni de Pàdua, molt boniques, el seu llum, i decoració mitjanament decent, resguardat per una reixa que dividia l’altar de la resta de la capella; sovint venien moltes persones de tota mena, atretes per la devoció de la Santíssima Verge i de sant Antoni, a pregar-los diàriament”
Donya Águeda Holguín i Ulloa, de les principals famílies d’aquesta ciutat, les cases de la qual eren contigües a la capella o oratori, en va ser la protectora. Ajudava amb almoines a la germana que habitava la casa. Donya Águeda va demanar un ‘Breu’ al nunci apostòlic perquè fos possible celebrar aquí la santa missa; verificada la seva demanda, el previsor va visitar la capella i trobant-la decent per a celebrar el sant sacrifici va concedir la seva llicència el 9 de juny de 1638. Van passar molts anys sense que mai faltessin beates que tinguessin cura de la capella.
No era el mateix la casa la casa on vivien. Era molt poc còmoda ja que quedava reduïda a un porxo cobert, una cuina ben estreta, un corral reduït i una golfa que era l’habitació alta de la casa i encara que els seus habitants eren persones que seguien una vida cristianament arreglada, no tenien govern, ni ordre, cadascuna vestia l’hàbit que li venia en gust o que podien adquirir d’almoina. Sortien de casa a demanar almoina o oficis en què es poguessin sostenir i menjar, no hi havia superiora, obeïen la que inspirava més respecte o era més antiga.
Molts anys després, el bisbe don Pedro Francisco de Levanto va intentar organitzar-les quan només eren tres. Va proposar formar un beateri per establir la vida en comunitat; una d’elles era la germana Elvira, dona d’un gran esperit i virtuts heroiques i la qual, pel que sembla, obeïen. El bisbe buscava establir nova planta i tracte amb dues donzelles que coneixia i que van voler entrar, una d’elles desitjava entrar en religió, és a dir en clausura, però no tenia dot. Es reunien sovint en secret en el beateri per tractar de l’ordre de vida que havien d’establir i la pobresa amb què havien de viure; i els sants que havien de prendre com a intercessors i protectors de la vida religiosa. La germana Elvira Bisedas, prengué el de Jesús Maria, La germana María Manuela Crespo, el de Sagrament; la germana Ana Crespo
el de santa Teresa; la germana Inés Cansado, el de sant Josep, i la germana Magdalena Vizcaina, prengué el de san Francesc, encara que aquesta estigué pocs mesos en el beateri després d’establert. Així va ser com va quedar conformat el nou beateri, iniciat el dia 1 d’octubre de 1719, amb noves lleis i regles de vida que serien dirigides per la mare Elvira. Es van presentar no pocs entrebancs de part de familiars d’algunes germanes i també d’alguns habitants de la ciutat perquè s’oposaven a aquest beateri que consideraven innecessari per la poca almoina que rebien, ja que a Badajoz en aquells dies hi havia molts convents de clausura. Tanmateix, es van mantenir alguns anys en aquesta vida tan penitent i exemplar. La mare Elvira, d’esperit franciscà, volia obtenir llicència per a professar la regla de santa Clara, va fer diversos intents, però no va ser possible. Déu tenia altres plans com es veuria més tard. La mare Elvira va morir el 13 de gener de 1727 quedant d’ella un retrat original, el qual es conserva intacte a la capella interna del convent.
A la mort del bisbe don Pedro Levanto l’any 1729, van renéixer nous temors sobre si el capítol de la ciutat les expulsaria del beateri; això les martiritzava, o que el futur bisbe resolgués treure-les d’allí. Don Amador Merino Malaguilla va entrar a Badajoz com a bisbe el 2 de novembre de 1730 sent rebut amb tots els honors i obsequis per part de la ciutat. Les beates no es van atrevir a donar-li la benvinguda al beateri per por, pensaven que com menys es fessin notar, menys risc corrien. Un familiar del bisbe les va avisar del seu descuit Havien passat 17 dies des del dia de la seva arribada, i llavors van convidar al bisbe al seu beateri, el qual va respondre que quan pogués passaria a veure-les. Van començar els espants i la desconfiança, era tal l’estat de nervis que una desitjava fer-se la malalta amb febres, altres van patir desmais, i no només elles, també el seu confessor i el seu protector que les havien ajudat a construir l’església que fins llavors tenien.
Finalment, el bisbe don Amador va anar a visitar-les. Quan anava a trucar a la porta, el trucador se li va quedar a les mans.
Tot es va calmar quan el prelat va entrar; aquest va reconèixer amb complaença a unes pobres i senzilles dones i va dir que repetiria la visita, es va acomiadar cortesament deixant les germanes tan contentes com agraïdes.
El bisbe els proposa seguir la reforma de la nostra mare santa Teresa de Jesús.
Don Amador, venia de la ciutat d’Àvila on s’havia deixat impregnar de l’esperit carmelità-teresià, i allí va aprendre a estimar la Santa Mare. Va proposar a les beates viure la regla de les carmelites descalces, les va escoltar a cadascuna en confessió, i finalment les catorze germanes que van abraçar unànimement i molt de gust la proposta. Els va assegurar que si elles haguessin tingut aprovada la Regla de Santa Clara ja no els hi hauria proposat. Aplanant aquest pas tan important, va passar a allargar i acomodar les habitacions per a les germanes que eren molt estretes i desgastades, tant que el sol, la neu i l’aire passaven pels forats dels sostres.
D’aquesta manera van començar les obres i el noviciat.
Aquests van ser els Començament d’Obres i de noviciat A la vegada que van començar les obres, va començar el noviciat de carmelites, però en secret, (tant que els seus mateixos confessors ho ignoraven), ja que el bisbe havia ordenat no dir res, per a evitar sorolls i escàndols per la novetat, encara que no va faltar qui els deia que es posessin l’hàbit de santa Clara, tal vegada sospitant cap a on anaven les ja no tan beates, fent comentaris que les omplien d’escrúpols; no obstant això es fiaven de l’obediència al seu bisbe. Don Amador continuava gestionant la fundació, ja que immediatament va sol·licitar a les mares carmelites d’Àvila, el vestuari complet que van remetre amb tots els llibres, regla i constitucions, cerimonial, manual així com els estils i lloables costums d’aquella molt observant comunitat. Tot vingué tal com s’havia demanat, acompanyat d’una circumstància molt especial: anteriorment don Amador havia encarregat a Madrid la fabricació de la imatge de la nostra Santa Mare, -la qual actualment està en el cor-, i estant tot a punt, feia més de cinc mesos s’intentava fer arribar a Badajoz sense èxit, sempre hi havia problemes, fins que arribà el moment de fer arribar a Madrid l’enviament d’Àvila. Madrid, ens aquell temps, era parada obligada de tots els encàrrecs d’Espanya. D’aquesta manera va arribar tot junt a Badajoz. El bisbe ja no esperava la imatge, el goig de les germanes va ser indescriptible i amb la imatge de la seva ja Santa Mare van fer una novena en la qual cada dia una germana vestia el sant hàbit, i els resultava estrany vestir totes el mateix hàbit, doncs, fins llavors aquelles beates, vestien com cadascuna volia.
Quan la ciutat es va adonar, perquè ja no ho podien amagar més, es va oposar intentant tirar per terra l’obra del Senyor i van recórrer al consell de la ciutat, dient que ja hi havia massa convents. El bisbe no obstant això va començar les obres de la casa i va enviar un escrit explicant tot amb claredat fins aconseguir el veredicte favorable, i van poder continuar els treballs.
Amb una gran determinació, totes les germanes van vestir l’hàbit del Carmel Teresià el dia 4 d’octubre de 1733 fa exactament 290 anys, dia en què l’Església celebrava la solemnitat del Rosari i era propi del dia de sant Francesc d’Assís. L’endemà totes van professar, catorze germanes van fer els seus vots simples, amb el gran consol de trobar-se subjectes a una regla certa, que era el que sempre havien desitjat, havent exercitat el noviciat durant 18 mesos. Va haver-hi processó des del nou convent a la catedral amb les imatges de la Mare de Déu dels Àngels, santa Teresa, sant Antoni i el Santíssim Sagrament. El mateix capítol que les havia perseguit va enviar 800 reals d’almoina. Va predicar Don Amador Merino. Deu anys van passar des de la professió de vots simples fins que el 1743, després de totes les diligències que el bisbe va fer a Roma buscant l’aprovació canònica per a la clausura, van fer la seva professió solemne. El bisbe va escollir per padrines principals a les senyores de les millors famílies de la ciutat, senyora marquesa de Monreal i donya Luisa Marmolejo, les quals van convidar a unes altres també molt principals i el dia 8 d’abril, havent concorregut totes les senyores a l’església, va sortir el senyor bisbe seguit per les noves professes, la mare superiora Juana de Santa Rita i la més moderna Maria de l’Encarnació. Va haver una nova processó a la catedral, cadascuna per ordre d’edat i de la mà de les seves madrines Abans de tornar al convent van passar, per insistència de les madrines, a saludar a les germanes del convent de Mare de Déu (avui extingit) on l’abadessa era familiar de la mare Elvira, el record de la qual veneraven. De retorn van prendre refresc sent ateses per les mateixes madrines que van batre la xocolata per a totes les religioses. Un cop posada la clausura, les senyores es van retirar a les seves cases.
El senyor bisbe don Amador Merino Malaguilla també va ser fundador de dos monestirs de la província de Badajoz, el de Zafra i el de la Parra que havien començat igualment com beateri (aquests, avui ja no existeixen).
A les seves expenses es va fer tot aquest monestir comprant les cases contigües, conformant a poc a poc el que avui habitem, va comprar tots els ornaments que coneixem “de la fundació”, va encarregar quadres als millors pintors de la ciutat etc. Va deixar olivars a les monges que amb el temps o tal vegada es van perdre en l’època de la exclaustració.
Per aquest convent han passat monges de pobles d’Extremadura i de tota Espanya. A finals del segle dinou van venir germanes del País Basc que avui descansen en el nostre panteó; germanes portugueses, les quals van ser acollides durant un temps morint aquí una d’elles.
Avui dia la comunitat consta de dotze germanes; tres espanyoles: germana María Jesús de San José natural de Sant Vicent d’Alcántara (Badajoz),
germana María Nieves del Nen Jesús natural del Valle de la Serena (Badajoz) i germana María Pilar de Cristo Rey natural de Medinilla (Àvila) i nou germanes colombianes: germana Patricia Eugenia del Carmen (actual priora), germana Nora Elena de la Creu, germana Hilda María de Santa Teresa, germana Ana Luisa de la Santíssima Trinidad, germana Esperança de la Creu Gloriosa, germana Ariadna de Jesús, germana Samay Alina del Xai Immolat, germana Mariana Alejandra de la Mare de Déu i germana Mariana Zipaquirá Pérez. Comunitat que amb gran vitalitat avui dia és llum enmig d’aquesta ciutat de Badajoz.
Gnes. Carmelites Descalces de Badajoz
