Un any més el calendari ens apropa a santa Teresa per commemorar la seva mort a Alba de Tormes (Salamanca) l’any 1582. Però la data em recorda que, alguns anys abans, va viure ja una mort lenta, una agonia vital, un sentiment de Teresa que proposo als lectors. En síntesi, significa que, analitzant els seus cinc últims anys de vida, admiro com un cos tan castigat per les xacres i greus malalties hagi estat capaç dur a terme tanta activitat que coneixem pels seus propis escrits, especialment les Fundacions i les Cartes. Ho considero un miracle permanent! Recordo els fets fonamentals.
1 – La caiguda de la salut de Teresa cinc anys abans de la mort
A la biografia de Teresa hi ha un fet que podem considerar com l’inici d’una nova etapa de la seva vida; em refereixo al desgraciat accident que va patir al caure per una escala del convent de San José d’Àvila el Nadal de 1577. Coses del dimoni! va poder pensar l’accidentada, però són coses que succeeixen com a accidents. Recordo aquesta dada perquè en la vida de la mare Teresa ho considero com l’inici d’una “lenta agonia” de la seva persona, la decadència del seu cos ja molt maltracta; però el ritme de treball no va decaure, sinó que va ser molt “fecund”. Pel que sembla, el mal principal el va patir al canell i no va haver-hi trencament del braç esquerre.
Un altre moment de perill de mort de Teresa va ser durant el “catarro universal” de l’any 1580 i que la Santa va sofrir en arribar a Valladolid el 8 d’agost, segons explica ella mateixa: “Arribada a Valladolid vaig tenir una malaltia tan gran que es pensaren que em moriria”, la qual es va manifestar en una “desgana” i falta de forces per a fer res (Fundacions, 29, 1). Així ho explicava la malalta en les seves cartes, com quan escriu: “Mai he tornat a ser del tot la mateixa” (carta a Maria de San José, 27-XII-1580, 1 i 7). El P. Gracián ho confirma dient que, des d’aquest contratemps, la Mare no va tornar a ser ja la mateixa. Convé que els lectors retinguin a la memòria aquest quadre clínic per jutjar el que afirmo en el títol.
2 – Continuen els diagnòstics del seu estat de salut i malaltia
Recordo el diagnòstic de la seva salut en els últims mesos de la seva vida fets pel doctor Aguiar a Burgos mentre preparava la fundació. “I va conèixer a aquesta Santa […] tan desenquadernada i desencaixats els ossos […]. Tantes ferides que se li veien en el cor i en el cap i en totes les juntures […] i a l’estómac i en tots els membres del seu cos […]”. El text continua, amb abundants informacions sobre de la seva salut.
I, per a completar el tema, recullo l’últim diagnòstic dels metges especialistes italians que han reconegut el cos incorrupte de la mare Teresa en el seu sepulcre d’Alba de Tormes (Salamanca) a finals d’agost del 2024. Han descobert que va sofrir les següents malalties en el seu cos, almenys en els últims anys de la seva vida: tenia “una complexió física molt fràgil”, “caminava molt encorbada per patir una cifosi” amb la curvatura del cos cap endavant i feblesa dels ossos de la columna; com a conseqüència, respirava amb dificultat; també “patia reuma i artrosi en el genoll esquerre”. A més, va patir “una fasciïtis plantar” la qual “li havia de causar molt de dolor al caminar”. A això cal afegir que, de la caiguda per l’escala de San José, li va quedar bastant inutilitzat el braç esquerre amb el canell dislocat. Es va consolar dient que, sortosament, no tenia afectat el dret i la mà amb la qual escrivia part de les Fundacions i moltes cartes (cf. Carta de març de 1578 a Don Luis de Cepeda).
3 – Tanmateix, va desenvolupar una activitat desbordant: agonia fecunda.
Amb aquesta salut tan deficient, la mare Teresa va desenvolupar els últims anys de la seva vida, dues activitats que van consumir el seu temps i van sobrecarregar la seva ment i el seu cos en una agonia fecunda. Pensem, en primer lloc, l’immens treball mental i físic d’escriure les cartes, moltes conservades i moltes altres que s’han perdut. Recullo una breu relació d’aquesta tasca afegida a les seves altres ocupacions i preocupacions. He donat un cop d’ull al volum de les escrites entre els anys 1578-1582, des del 16 de gener de 1578 fins al 15-17 de setembre de 1582, escrita de camí des de Valladolid a Medina, i calculo, salvant algun possible error, que van ser unes 233; de les quals 103 són autògrafes, 14 de l’any 1582. (Editorial e ‘Espiritualidad, Madrid, 2a ed., 1984).
Prego als lectors que prenguin aquest còmput com a aproximat i que pensin que Teresa en va escriure moltes més, perquè sabem que moltes es perdien pels camins i, a vegades, sobretot les enviades a les ‘amèriques’, les escrivia repetides; i que les referències es fan sobre les cartes completes i que no s’inclouen les que se’n conserven solament les signatures, els petits fragments i anotacions, etc. Als interessats pel tema els remeto al magnífic treball de TOMÁS ÁLVAREZ – RAFAEL PASCUAL, Estudios Teresianos, V, Autògrafos de Santa Teresa a Europa y Amèrica, Burgos, Monte Carmelo, 2014. En el període aquí analitzat, pàgs. 158-237
Cal afegir a aquesta feinada els treballs de les fundacions de Palència (1580), Sòria (1581) i Burgos (1582), una de les més complicades. Les fundacions li donaven moltes preocupacions: aconseguir les llicències de les autoritats civils i eclesiàstiques, els tràmits de les compres de les cases i aconseguir els diners, la cura de les seves companyes de camins, l’organització de la vida conventual, etc. Sumant tot aquest entramat d’afers descobrim la grandesa d’una Teresa en acció i profundament contemplativa i ningú sospitaria que la seva salut era tan deficient.
Aconsello llegir la història de cada una de les fundacions seguint els textos de la pròpia Teresa en la seva obra Les Fundacions, sabent que les últimes les va escriure en el marc d’aquest quadre clínic i a mesura que les anava acabant. Segurament el lector no hi descobrirà el seu calamitós estat de salut, sinó més aviat, una escriptora plena de vida, fins i tot de bon humor, amb la ment clara mostrant molts detalls, a vegades dolorosos, però narrats amb un cert humor. Sobretot, quan descriu l’estat atmosfèric, els camins intransitables i perduts, amb perill de mort, el dibuix d’uns certs personatges, l’administració de l’economia, les relacions amb les autoritats civils i eclesiàstiques, etc. Coneixent l’estat calamitós del seu cos i l’estat dels camins i el temps atmosfèric es pot concloure que es tracta d’una psicologia, una força de voluntat tan poderosa que frega el miracle, certament l’humà normal.
Amable lector. T’he presentat una Teresa aparentment plena de força físic i mental; però la realitat era una altra, com ho mostren les anàlisis de la seva salut descrites. Al treball d’escriptora i fundadora caldria afegir-hi els problemes de la seva Reforma del Carmel, la branca femenina i masculina, en la qual també intervenia si la deixaven; les relacions amb les seves amistats, femenines i masculines, el somni de les noves fundacions, especialment la de Madrid. etc. Es pot dir que la mare Teresa va acabar la seva vida somiant en un futur lluminós i possible sense adonar-se, fins a darrera hora, que s’estava morint. Feliços nosaltres que la recuperem en el record!