A la basílica de Sant Pere a Roma, hi ha una estàtua de Teresa de Jesús amb aquesta inscripció: “Mestra dels espirituals”. Porta una ploma a la mà dreta i amb l’esquerra aguanta un llibre i alçant la mirada perduda com qui espera la inspiració del cel.
Teresa de Jesús, és, sens dubte, una de les grans dones de la història. “Ocupa un lloc important en la literatura espanyola per la gràcia i facilitat de la seva escriptura i per la seva enorme capacitat per a expressar, en un llenguatge senzill i quotidià, profundes i complexes experiències espirituals. A més, molts la veuen com una pionera dels moviments d’emancipació de la dona per la seva original manera de viure la condició femenina” (Juan Martín Velasco).
En una societat com l’actual, en què l’experiència de Déu s’interpreta i estudia des del pla psicològic resulta interessant llegir Teresa de Jesús, la qual, amb una extraordinària lucidesa, aborda el problema de l’experiència de Déu en l’home, passant per tots els àmbits en els quals es manifesta aquesta experiència, inclòs per descomptat el pla psíquic. Des moment de la seva conversió, quan comença a «adonar-se» de les coses, de quan pren consciència de la seva manera de viure, fins a l’experiència del desposori místic, passant per l’oració de quietud i d’unió, Teresa explica pas a pas el recorregut d’un «Camí» que canvia i transforma l’ésser humà, un camí d’oració, d’humilitat i d’amor que ens condueix a la meta desitjada de la «Perfecció» de Fills de Déu.
TTeresa és buscadora i ‘andariega’, orant i compromesa, estimada i amant. La seva vida enlluerna i entusiasma per ser una dona forta, per ser una castellana forta, per ser una ‘andariega’ incansable i per ser una apassionada de Déu. Molts cors s’identifiquen i bateguen a la vegada amb el de Teresa en aquest amor immens de Déu. I quan s’ha experimentat el Déu de Teresa, es fa impossible viure sense ell i per a ell, sense “tenir els ulls fixats en ell”.
A la Celestina, li pregunten a Calixto, enamorat de Melibea, si creu en Déu, en el Déu cristià, és a dir, si és “cristià”. Calixto respon: Melibeo sóc i crec en Melibea, estimo Melibea, i en Melibea espero.
Semblantment, a un home que “adora” els diners se li pot preguntar de veritat en què creu, si és cristià… i podrà respondre, si diu la veritat: sóc dels diners (he nascut dels diners). I crec en els diners, estimo els diners, i els diners són la meva esperança.
Si li preguntéssim a Teresa si creu en Déu, respondria amb la seva vida dient que per a Ell va néixer i és tota d’Ell. Teresa sent la presència de Déu per tots els racons, coneix el senyal de Déu en la seva vida i ho explica meravellosament. És conscient que tot és gràcia, però també sap que necessita esforçar-se i animar-se per seguir Déu. És doctora de l’Església, i més que en dogmes i teories, ho és en la praxi. El seu testimoniatge viscut ens entusiasma, ens fa créixer en l’anhel de Déu i, en definitiva, ens estimula a pregar i estimar.
És fàcil, molt fàcil, deixar-se contagiar per Teresa en la seva recerca de Déu. Llegir Teresa enlluerna i entusiasma, i el seu magisteri ens ensenya la gran ciència de la vida espiritual. Aprendre d’aquesta mestra és ben senzill i gratificant malgrat l’esforç que pugui representar iniciar-se en el camí de l’oració.
Ella va viure la seva pròpia vida com una aventura de cavallers errants (a l’estil dels descrits en el Quixot), barallant contra si mateixa, contra tot el que podia separar-la de Déu i finalment, en els últims vint anys, va deixar Espanya sembrada de convents com una herència del seu estil de viure la pregària.
Teresa escriu, ella mateixa ho assegura, per a enllepolir i consolar els orants, per a alliçonar les seves filles, les carmelites, per edificar les ànimes i per complir obedient el mandat dels seus confessors. Pemán deia: «su escribir es parte de su hacer». Escrivint, revela i mostra el testimoniatge de qui estima la veritat i la viu. Una veritat que ella xifra en l’acció de Déu sobre l’ànima humana, una acció amorosa i transformadora. I ho fa amb gràcia i amb la mateixa naturalitat amb la que parla, desitjant tenir moltes mans per ensenyar el que havia après del seu Mestre celestial, el seu «llibre viu», Crist.
S’han fet referència clàssica les paraules de Pau VI en la Evangeli Nuntiandi “L’home contemporani escolta més a gust es qui donen testimoniatge que els qui ensenyen, i si escolten els ensenyants és perquè donen testimoniatge” (EN 41). En aquest sentit, Teresa és mestra d’oració per ser testimoni del tracte íntim amb Jesús.
P. Eusebio Gómez Navarro, OCD