Què podria afegir al que ja s’ha dit de la Mare de Déu del Carme? Des de fa segles s’han anat desgranant poemes i cants, milers d’expressions literàries en tots els seus gèneres, lloant aquesta dona senzilla, amagada, petita, com ella mateixa volgué anomenar-se “serventa del Senyor”… Tinc l’íntima sensació d’arribar una mica tard per llançar-li una floreta, quan ja n’hi han llançat de tota mena; per cantar-li alguna cosa, quan tots els pentagrames ja estan plens, sense espais ni silencis; per regalar-li la lluna plena, quan fa tants segles que la té sota els seus peus…
16 de juliol de l’any 1251. Sant Simó Stock (ho diu la llegenda, que sempre l’encerta quan camina amb el cor), de sobte sent que l’aire s’omple d’estrelles, que la llum es torna més clara, més profunda, més LLUM sense cap possibilitat de tenebres… Entre les seves mans tremoloses, algú hi deixa caure un tros de tela marró per cobrir el seu pit i la seva esquena: un escut que el defensarà dels embats de qui vulgui allunyar-lo d’aquest mirar al cel a la recerca de les seves esperances… Una noia senzilla, amb el seu Fill petit a la falda, li regala el sant Escapulari… El general del Carme descobreix en els seus ulls de Mare tota la Bellesa del Mont Carmel, alçat davant el mar. I la va anomenar, la van anomenar, i l’anomenarem eternament, així: VERGE DEL CARME, Jardí de Déu.
Visc en el Monestir de Sant Josep de la ciutat d’Antequera. Aquí Teresa de Jesús (com a totes les seves cases) ens va deixar en herència l’amor a la Reina i Bellesa del Carmel. Ella ens presideix, ens acompanya, ens guia, ens precedeix, ens encoratja, ens sosté, ens enforteix, ens consola, ens assenyala el Camí…, ens porta a Jesús. La Verge del Carme ens surt al pas a cada cantonada, a qualsevol escala, en els claustres que guarden el silenci amorós de tants segles… A cada racó, sempre t’està mirant la Senyora d’aquesta casa. La Verge de la capa blanca ens somriu des de l’altar lateral de la nostra església de Sant Josep (per cert, una dada curiosa, es tracta d’un petit retaule, la peça més antiga d’aquest temple), en aquesta escultura manierista del s. XVII. Molts anys vam patir la seva absència, fins que va tornar al costat nostre després d’haver romàs durant molt de temps a l’església dels nostres germans carmelites descalços de Stella Maris (Màlaga).
Mirar-la a Ella és posar-nos a les seves mans de Mare. La seva manera segura d’estar dempeus, -sempre en peus, com aquell migdia inoblidable al costat de la Creu de Jesús-, ens dona la fortalesa necessària per seguir també dempeus. Sense remor de paraules, sense gestos elogiosos, sense aplaudiments eixordadors que s’evaporen en un instant… Només SER-HI… Res tan fàcil i, alhora, tan difícil algunes vegades…
No, no s’han dit totes les floretes a Maria… Li falta la teva, i li falta la meva, i la de tots els que vindran després… Es desfullà la primera rosa de la història, però totes les que van néixer després van ser úniques, i van deixar la seva fragància penjada de la brisa.
Virgen del Carmen, Reina y Marinera,
que estás frente al timón de mi navío,
te besa el pie, galante, el mar bravío,
mientras te brinda el sol su luz primera.
Caracolea el agua en tus rodillas
como espigas crecidas al poniente.
Mil estrellas de mar sobre tu frente,
y un repique de espuma en tus mejillas.
Señora de mi amor y mi esperanza,
me sabe a sal tu nombre si te nombro,
perdida mi barquilla en lontananza.
Siento tu mano, Madre, sobre el hombro,
guiándome hacia un puerto de bonanza
por las sencillas aguas de mi asombro.
Germana Lucía Carmen de la Trinidad, cd.
Carmel de Sant Josep, Antequera.